El paradis de la infantesa*

En el llibre L’últim càtar, Lluis Racionero ens descriu els records de la seva infància que en certa manera han marcat la seva forma de ser associats amb un paisatge, en el qual el nucli central és el que el anomena el paradís de la seva infantesa, l’hort del seu avi.

Us transcric el fragment perquè gaudiu com jo amb la descripció i el llenguatge i us animi a llegir el llibre, per seguir gaudint del mateix.

“… Ell havia conegut el Paradis a la infantesa però mai més no el retrobaria; i no era el paradis tou de jardins d’infància i mainaderes sino un paradís literal segons la seva etimología “paradesh”, hort. El seu avi havia adquirit una finca –La Miranda- per la qual el passeig de la Seu s’aboca sobre el riu Segre; allà no sols va bastir la casa on ell vivía i l’altra, on Ricard va néixer, sinó també la borda del masovers i un hort grandiós. L’hort anava des de la borda fins a la riba del riu, més de cent metres de llargada per uns cinquanta d’ample, i estaba dividit en tres espais de teulades per dos camins ornats de pereres i maduixes. Entre els arbres, aquí i allà, un roser , una dàlia. A les voreres dos camins més també amb pereres, maduixes i flors i a més una riera d’aigua corrent. Al cantó nord, enganxades a la borda, roses, magnòlies i dàlies; a l’extrem sud, sobre el riu, lliris i avellaners alts i frodosos. A les taulades, separades igualment per rengs de pereres, tota mena de verdures: tomaquets, trumfes (o patates), fesols, tavelletes, remolatxes, carrotes (aixi anomenena la Seu a les pastenegues), colls, coliflors, enciams, escaroles. Al costat de l’hort, la granja, un terreny quadrat d’uns cinquanta metres amb conilleres, galliners i corts de porcs, entre parts d’herba i arbres fruiters: pereres, presseguers, pruneres, avellaners, fins i tot una noguera que Ricard havia plantat de nen enterrant una nou, de la qual va néixer l’arbre, que van arrancar, però, per ordre del seu avi quan ell era adolescent.

Quan, al capvespre, la remor de la feina minvava fins a desaparèixer i es tancava la porta amb clau era quan, amb la llum daurada de l’horabaixa i el vol silenciós dels ocells, l’hort esdevenia un paradis. Ricard s’hi va quedar tancat més d’un dia per distracció i, abans de saltar la tàpia del costat de la borda, passejava pel paradís desert i tancat mentre el sol es ponía per Sant Joan de l’Erm. Un dia, dins aquest somieig solitari, es va atansar als avellaners de baix i es va adonar que, recolzat al pedrís que feia de tàpia, el seu avi estaba contemplant la posta del sol sobre el Cadí. La serenor de l’hora, la dolçor de l’aire, la diafanitat de l’atmosfera i la llum meravellosa del capvespre, aureolaven la figura fora del temps d’aquell patriarca venerat i temut per tota la familia: Aquella visió es va clavar al cor de Ricard…”

 

* Extracte de L'ultim catar - Lluis Racionero, Columna Edicions, S.A. ,2000.